dimecres, 9 de setembre del 2009

"Que tu cuerpo sea siempre un amado espacio de revelaciones."



Els gestos quotidians esdevenen simbòlics.

És primariament bell el mode en què aquestos cossos es converteixen en l'esència de l'amor. Es colpegen, flueixen harmoniosament, es distancien i s'uneixen; com l'amor. Van més enllà de la genialitat, quan sense necessitat de cap discurs grandiloqüent, són la necessitat i la passió, el dolor i la por. La vertiginosa diversitat de sensacions complexes, la maleïda sort narcòtica a què ens aboca l'enamorament queda plasmada ens uns quants moviments senzills, plens d'una indescriptible màgia angelical.

D'altra banda, és aterradorament bell el mode en què una lleu ombra, un personatge esmunyedís, freturós de llum, mig amputat, s'interposa entre els protagonistes. Els allunya, pretén donar-los potser una forma massa definida, fer que coneguen l'altre tan bé que acaben perdent-se a si mateixos. Ells lluiten; plens de ràbia intenten deslliurar-se de tot el que els és imposat. Busquen la puresa de l'amor que van creure trobar a l'esguard del seu company el primer cop que es van saber enamorats. I malgrat que la força de l'adversitat és tan poderosa i devastadora com la corrent d'un riu brau, i malgrat que el seu abisme és tan gran i obscur com l'univers, continuen combatent-la.

S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.

Però tot i que fan sempre el mateix, els seus moviments no es tornen mai mecànics o buits. Al contrari que el que els intenta separar, són pura passió i humanitat.

5 comentaris: