L'espoir

[...]

À près d'un an de là, cependant elle l'a rencontré par hasard: tous deux ont étés très surpris.

Lui prenant les mains, il n'a pu s'empêcher de dire combien il la trouvait changée et, posant son regard sur ces mains, s'est étonné de les voir si soignées (elles ne le sont guère maintenaint). Machinalement alors, à son tour, elle a regardé l'une des mains qui tenaient les siennes et n'a pu réprimer un cri en s'apercevent que les deux derniers doigts en étaient inséparablement joints. "Mais tu t'es blessé!" Il fallut absolument que le jeune homme lui montrât son autre main, qui présentait la même malformation. Là-dessus, très émue, elle m'interroge longuement: "Est-ce possible? Avoir vécu si longtemps avec un être, avoir eu toutes les occasions possible de l'observer, s'être attachée à découvrir ses moindres particularités physiques ou autres, pour enfin si mal le connaître, pour ne pas même s'être aperçue de cela! Vous croyez... vous croyez que l'amour peut faire de ces choses?".

Elle me dit son nom , celui qu'elle s'est choisie : « Nadja, parce qu'en russe , c'est le commencement du mot espérance , et parce que ce n'en est que le commencement. »

[...]

Nadja
André Breton.

Francesca e Paolo.

[...]
Amor, ch'a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m'abbandona.
Amor condusse noi ad una morte.

[...]

Mentre che l'uno spirto questo disse,
l'altro piangëa, sì che di pietade
io venni men così com' io morisse.

E caddi come corpo morto cade.


Divina commedia. Canto V.
Dante Aligheri.

"Que tu cuerpo sea siempre un amado espacio de revelaciones."

Els gestos quotidians esdevenen simbòlics.

És primariament bell el mode en què aquestos cossos es converteixen en l'esència de l'amor. Es colpegen, flueixen harmoniosament, es distancien i s'uneixen; com l'amor. Van més enllà de la genialitat, quan sense necessitat de cap discurs grandiloqüent, són la necessitat i la passió, el dolor i la por. La vertiginosa diversitat de sensacions complexes, la maleïda sort narcòtica a què ens aboca l'enamorament queda plasmada ens uns quants moviments senzills, plens d'una indescriptible màgia angelical.

D'altra banda, és aterradorament bell el mode en què una lleu ombra, un personatge esmunyedís, freturós de llum, mig amputat, s'interposa entre els protagonistes. Els allunya, pretén donar-los potser una forma massa definida, fer que coneguen l'altre tan bé que acaben perdent-se a si mateixos. Ells lluiten; plens de ràbia intenten deslliurar-se de tot el que els és imposat. Busquen la puresa de l'amor que van creure trobar a l'esguard del seu company el primer cop que es van saber enamorats. I malgrat que la força de l'adversitat és tan poderosa i devastadora com la corrent d'un riu brau, i malgrat que el seu abisme és tan gran i obscur com l'univers, continuen combatent-la.

S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.

Però tot i que fan sempre el mateix, els seus moviments no es tornen mai mecànics o buits. Al contrari que el que els intenta separar, són pura passió i humanitat.

"Faci el favor de pujar."

"Cal estar sol per poder experimentar l'alegria que provoca la presència de la persona estimada."

Era difícil però el problema no era aquest.
El meu error va ser l'afany per protegir-me de quelcom que desitjava.
El teu error va ser adoptar la postura de salvador de l'adolescent prometedora i desorientada.

Vam preferir no parlar-ne, vam preferir passejar pel nostre barri favorit de la ciutat buscant cartells amb lletres taronja fluorescent que ens feiem somiar, vam preferir asseure'ns a prendre un café en aquella franquicia americana que tan boig et torna per llegir poesia en veu baixa, vam preferir parlar del que era l'amor per nosaltres o besar-nos en un parc públic. I aquell silenci ens fa ara cridar; ara que no ens podem escoltar.

Ja no sé què fer, ja ni tan sols sé qui ets, ja no sé si algun dia tu i jo vam ser, ja no sé si algun dia serem.
Malgrat tot, t'enyore, t'estime, em sent tan orgullosa de tu com el primer dia. Perquè tu m'has aportat més que ningú amb la seua presència malgrat la teua absència.

L'equilibri entre nosaltres, és impossible.