[...] Sollen nicht endlich uns diese ältesten Shmerzen fruchtbarer werden? Ist es nicht Zeit, baß wir liebend uns vom Geliebten befrein uns es bebend besthn: wie der Pfeil die Sehne besteht, um gesammelt im Absprung mehr zu sein als er selbst. Denn Bleiben ist nirgends. [...] [...] ¿No deberían estos dolores, los más viejos, volvérsenos al fin fecundos? ¿no es tiempo ya de liberarnos, amando, del amante, de resistirle, estremecidos, como la flecha resiste en el arco para, concentrada en el salto, superarse a sí misma? Pues no hay permanencia en parte alguna. [...]
El cinema de Sharunas Bartas és un cinema d'atmosferes.
Sovint se'ns presenta una situació descontextualitzada on la importància es centra en l'acció oblidant per complet la idea de l'argument com a base de la història. Parlem per tant d'una obra emocional que deixa a un costat l'aspecte intel·lectual. No es tracta d'una creació on l'autor ens vol mostrar la seua capacitat per construir una història versemblant, on l'elaboració passaria aleshores a ser un procés purament tècnic, sinó d'una manifestació oberta i clara dels seus sentiments.
També és important recordar una de les característiques més polèmiques de gran part de la producció cinematògrafia d'aquest autor: l'absència de diàlegs i la presència d'un meravellós joc entre el so i el silenci. Tot i que aquest fet ha sigut blanc de dures crítiques és també l'element principal, juntament amb la successió dinàmica de plans que no desvien el curs natural de la història, que dota les seues obres d'una fluidesa i harmonia fascinants i històricament lloades.
Per mi, la filmografia d'aquest cineasta és una de les metàfores de la vida més brillants i senzilles que he vist mai. Em sembla fascinant la manera en què ens recorda que la vida no és cap narració líneal sinó més bé una sèrie d'experiències i històries que sovint vivim sense ser-ne ni de lluny mínimament conscients, la manera en què ens recorda que les converses grandiloqüents són escases i freqüentment estèrils, la manera en què retrata amb una sinceritat mestra el paradoxisme de la vida; la senzilla complexitat de l'existència humana.
Malgrat tot, una gran quantitat d'espectadors titllarien l'obra de Bartas d'incomprensible, lenta o simplement avorrida. Però jo ja ho he dit abans: és just ací on es troba la seua màgia, en la capacitat de mostrar d'un mode colpidorament bell, la realitat de la vida, acomplint així l'objectiu fonamental de l'art. Però, pretenem fer entendre això a les grans masses d'una societat on l'intel·ligència emocional, la capacitat d'una percepció sana de la realitat o l'empatia són valors que cotitzen a la baixa i on l'art és considerat només una moda?
Decididament fins que el món no estiga disposat a acceptar la seua realitat i a intentar buscar la felicitat dins les seues vertaderes possibilitats, tampoc estarà preparat per entendre, entre tants altres, a Sharunas Bartas.
És primariament bell el mode en què aquestos cossos es converteixen en l'esència de l'amor. Es colpegen, flueixen harmoniosament, es distancien i s'uneixen; com l'amor. Van més enllà de la genialitat, quan sense necessitat de cap discurs grandiloqüent, són la necessitat i la passió, el dolor i la por. La vertiginosa diversitat de sensacions complexes, la maleïda sort narcòtica a què ens aboca l'enamorament queda plasmada ens uns quants moviments senzills, plens d'una indescriptible màgia angelical.
D'altra banda, és aterradorament bell el mode en què una lleu ombra, un personatge esmunyedís, freturós de llum, mig amputat, s'interposa entre els protagonistes. Els allunya, pretén donar-los potser una forma massa definida, fer que coneguen l'altre tan bé que acaben perdent-se a si mateixos. Ells lluiten; plens de ràbia intenten deslliurar-se de tot el que els és imposat. Busquen la puresa de l'amor que van creure trobar a l'esguard del seu company el primer cop que es van saber enamorats. I malgrat que la força de l'adversitat és tan poderosa i devastadora com la corrent d'un riu brau, i malgrat que el seu abisme és tan gran i obscur com l'univers, continuen combatent-la.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se. S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se. S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
Però tot i que fan sempre el mateix, els seus moviments no es tornen mai mecànics o buits. Al contrari que el que els intenta separar, són pura passió i humanitat.
De los suspiros sale poco, pero no de la pena; ya me he sacudido eso antes de la agonía; el espíritu crece, olvida y llora; poco surge, se prueba y sabe bien; no todo puede desilusionar; debe haber alguna certeza, que sea loada, si no es de amar bien, entonces, no, y eso es verdad tras perpetuas derrotas.
Después de tal lucha, como saben los más débiles, hay algo más que morir; olvidar los grandes dolores, restañar la herida, dolerá demasiado tiempo, sin pena alguna por dejar a la mujer esperando por su soldado, manchado de palabras vertidas, que suelta sangre tan acre.
Fuera eso bastante, bastante para suavizarr el dolor, sintiendo pesadumbre cuando ésta se malgasta, la que me hacía feliz, bajo el sol, y que cuando dormía me hacía soñar, cuán feliz era mientras duró, vaguedad suficiente y multitud de dulces engaños, las palabras vacías podían soportar tanto sufrir y curarme los males.
Fuera eso suficiente, hueso, sangre y nervio, estrujado el cerebro, la bien formada cintura, buscando a tientas materia bajo el plato del perro, se debería curar al hombre dela perturbación, ya que cuanto hay que dar ofrezco: migas, granero y ronzal.
Inadaptada social a temps parcial, regale somriures a tort i a dret, sóc més forta del que vull creure. Sé que la història no ha acabat i encara em crec capaç de canviar el món o almenys d'evitar que el món em canvie.
