“Iván Ilich vio que se moría y su desesperación era continua. En el fondo de su ser sabía que se estaba muriendo, pero no sólo no se habituaba a esa idea, sino que sencillamente no la comprendía ni podía comprenderla.
El silogismo aprendido en la Lógica de Kiezewetter: «Cayo es un ser humano, los seres humanos son mortales, por consiguiente Cayo es mortal», le había parecido legítimo únicamente con relación a Cayo, pero de ninguna manera con relación a sí mismo. Que Cayo -ser humano en abstracto- fuese mortal le parecía enteramente justo; pero él no era Cayo, ni era un hombre abstracto, sino un hombre concreto, una criatura distinta de todas las demás.
[...]
Cayo era efectivamente mortal y era justo que muriese, pero «en mi caso -se decía-, en el caso de Vanya, de Iván Ilich, con todas mis ideas y emociones, la cosa es bien distinta. Y no es posible que tenga que morirme. Eso sería demasiado horrible».”
"Quisiera decir a los jóvenes que la ausencia de fe desorienta: sólo depende de vosotros que este mundo tenga algún sentido. Sólo depende del hombre, y es por el hombre por lo que hay que empezar. El mundo, este mundo absurdo, cesará de ser absurdo, sólo depende de vosotros. El mundo será lo que vosotros haréis de él."
[...] Sollen nicht endlich uns diese ältesten Shmerzen fruchtbarer werden? Ist es nicht Zeit, baß wir liebend uns vom Geliebten befrein uns es bebend besthn: wie der Pfeil die Sehne besteht, um gesammelt im Absprung mehr zu sein als er selbst. Denn Bleiben ist nirgends. [...] [...] ¿No deberían estos dolores, los más viejos, volvérsenos al fin fecundos? ¿no es tiempo ya de liberarnos, amando, del amante, de resistirle, estremecidos, como la flecha resiste en el arco para, concentrada en el salto, superarse a sí misma? Pues no hay permanencia en parte alguna. [...]
El cinema de Sharunas Bartas és un cinema d'atmosferes.
Sovint se'ns presenta una situació descontextualitzada on la importància es centra en l'acció oblidant per complet la idea de l'argument com a base de la història. Parlem per tant d'una obra emocional que deixa a un costat l'aspecte intel·lectual. No es tracta d'una creació on l'autor ens vol mostrar la seua capacitat per construir una història versemblant, on l'elaboració passaria aleshores a ser un procés purament tècnic, sinó d'una manifestació oberta i clara dels seus sentiments.
També és important recordar una de les característiques més polèmiques de gran part de la producció cinematògrafia d'aquest autor: l'absència de diàlegs i la presència d'un meravellós joc entre el so i el silenci. Tot i que aquest fet ha sigut blanc de dures crítiques és també l'element principal, juntament amb la successió dinàmica de plans que no desvien el curs natural de la història, que dota les seues obres d'una fluidesa i harmonia fascinants i històricament lloades.
Per mi, la filmografia d'aquest cineasta és una de les metàfores de la vida més brillants i senzilles que he vist mai. Em sembla fascinant la manera en què ens recorda que la vida no és cap narració líneal sinó més bé una sèrie d'experiències i històries que sovint vivim sense ser-ne ni de lluny mínimament conscients, la manera en què ens recorda que les converses grandiloqüents són escases i freqüentment estèrils, la manera en què retrata amb una sinceritat mestra el paradoxisme de la vida; la senzilla complexitat de l'existència humana.
Malgrat tot, una gran quantitat d'espectadors titllarien l'obra de Bartas d'incomprensible, lenta o simplement avorrida. Però jo ja ho he dit abans: és just ací on es troba la seua màgia, en la capacitat de mostrar d'un mode colpidorament bell, la realitat de la vida, acomplint així l'objectiu fonamental de l'art. Però, pretenem fer entendre això a les grans masses d'una societat on l'intel·ligència emocional, la capacitat d'una percepció sana de la realitat o l'empatia són valors que cotitzen a la baixa i on l'art és considerat només una moda?
Decididament fins que el món no estiga disposat a acceptar la seua realitat i a intentar buscar la felicitat dins les seues vertaderes possibilitats, tampoc estarà preparat per entendre, entre tants altres, a Sharunas Bartas.
Inadaptada social a temps parcial, regale somriures a tort i a dret, sóc més forta del que vull creure. Sé que la història no ha acabat i encara em crec capaç de canviar el món o almenys d'evitar que el món em canvie.
