dimecres, 19 d’agost del 2009

"Fuera de los suspiros"



De los suspiros sale poco,
pero no de la pena; ya me he sacudido eso
antes de la agonía; el espíritu crece,
olvida y llora;
poco surge, se prueba y sabe bien;
no todo puede desilusionar;
debe haber alguna certeza, que sea loada,
si no es de amar bien, entonces, no,
y eso es verdad tras perpetuas derrotas.

Después de tal lucha, como saben los más débiles,
hay algo más que morir;
olvidar los grandes dolores, restañar la herida,
dolerá demasiado tiempo,
sin pena alguna por dejar a la mujer esperando
por su soldado, manchado de palabras vertidas,
que suelta sangre tan acre.

Fuera eso bastante, bastante para suavizarr el dolor,
sintiendo pesadumbre cuando ésta se malgasta,
la que me hacía feliz, bajo el sol,
y que cuando dormía me hacía soñar,
cuán feliz era mientras duró,
vaguedad suficiente y multitud de dulces engaños,
las palabras vacías podían soportar tanto sufrir
y curarme los males.

Fuera eso suficiente, hueso, sangre y nervio,
estrujado el cerebro, la bien formada cintura,
buscando a tientas materia bajo el plato del perro,
se debería curar al hombre dela perturbación,
ya que cuanto hay que dar ofrezco:
migas, granero y ronzal.



Out of the sighs.

Dylan Thomas.

Espere haver fixat, definitivament, tot l'anterior per poder emprendre un nou "d'ara en avant". Feina que per cert, no és gens senzilla.

dijous, 6 d’agost del 2009

"Faci el favor de pujar."


"Cal estar sol per poder experimentar l'alegria que provoca la presència de la persona estimada."

Era difícil però el problema no era aquest.
El meu error va ser l'afany per protegir-me de quelcom que desitjava.
El teu error va ser adoptar la postura de salvador de l'adolescent prometedora i desorientada.

Vam preferir no parlar-ne, vam preferir passejar pel nostre barri favorit de la ciutat buscant cartells amb lletres taronja fluorescent que ens feiem somiar, vam preferir asseure'ns a prendre un café en aquella franquicia americana que tan boig et torna per llegir poesia en veu baixa, vam preferir parlar del que era l'amor per nosaltres o besar-nos en un parc públic. I aquell silenci ens fa ara cridar; ara que no ens podem escoltar.

Ja no sé què fer, ja ni tan sols sé qui ets, ja no sé si algun dia tu i jo vam ser, ja no sé si algun dia serem.
Malgrat tot, t'enyore, t'estime, em sent tan orgullosa de tu com el primer dia. Perquè tu m'has aportat més que ningú amb la seua presència malgrat la teua absència.

L'equilibri entre nosaltres, és impossible.