dimecres, 25 de novembre de 2009

dimecres, 18 de novembre de 2009

Francesca e Paolo.



[...]
Amor, ch'a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m'abbandona.
Amor condusse noi ad una morte.

[...]

Mentre che l'uno spirto questo disse,
l'altro piangëa, sì che di pietade
io venni men così com' io morisse.

E caddi come corpo morto cade.


Divina commedia. Canto V.
Dante Aligheri.

dijous, 1 d’octubre de 2009

"Mis ojos, grandes ojos, de eternas claridades."



El cinema de Sharunas Bartas és un cinema d'atmosferes.

Sovint se'ns presenta una situació descontextualitzada on la importància es centra en l'acció oblidant per complet la idea de l'argument com a base de la història.
Parlem per tant d'una obra emocional que deixa a un costat l'aspecte intel·lectual. No es tracta d'una creació on l'autor ens vol mostrar la seua capacitat per construir una història versemblant, on l'elaboració passaria aleshores a ser un procés purament tècnic, sinó d'una manifestació oberta i clara dels seus sentiments.

També és important recordar una de les característiques més polèmiques de gran part de la producció cinematògrafia d'aquest autor: l'absència de diàlegs i la presència d'un meravellós joc entre el so i el silenci. Tot i que aquest fet ha sigut blanc de dures crítiques és també l'element principal, juntament amb la successió dinàmica de plans que no desvien el curs natural de la història, que dota les seues obres d'una fluidesa i harmonia fascinants i històricament lloades.

Per mi, la filmografia d'aquest cineasta és una de les metàfores de la vida més brillants i senzilles que he vist mai. Em sembla fascinant la manera en què ens recorda que la vida no és cap narració líneal sinó més bé una sèrie d'experiències i històries que sovint vivim sense ser-ne ni de lluny mínimament conscients, la manera en què ens recorda que les converses grandiloqüents són escases i freqüentment estèrils, la manera en què retrata amb una sinceritat mestra el paradoxisme de la vida; la senzilla complexitat de l'existència humana.

Malgrat tot, una gran quantitat d'espectadors titllarien l'obra de Bartas d'incomprensible, lenta o simplement avorrida. Però jo ja ho he dit abans: és just ací on es troba la seua màgia, en la capacitat de mostrar d'un mode colpidorament bell, la realitat de la vida, acomplint així l'objectiu fonamental de l'art.
Però, pretenem fer entendre això a les grans masses d'una societat on l'intel·ligència emocional, la capacitat d'una percepció sana de la realitat o l'empatia són valors que cotitzen a la baixa i on l'art és considerat només una moda?

Decididament fins que el món no estiga disposat a acceptar la seua realitat i a intentar buscar la felicitat dins les seues vertaderes possibilitats, tampoc estarà preparat per entendre, entre tants altres, a Sharunas Bartas.

dimecres, 9 de setembre de 2009

"Que tu cuerpo sea siempre un amado espacio de revelaciones."



Els gestos quotidians esdevenen simbòlics.

És primariament bell el mode en què aquestos cossos es converteixen en l'esència de l'amor. Es colpegen, flueixen harmoniosament, es distancien i s'uneixen; com l'amor. Van més enllà de la genialitat, quan sense necessitat de cap discurs grandiloqüent, són la necessitat i la passió, el dolor i la por. La vertiginosa diversitat de sensacions complexes, la maleïda sort narcòtica a què ens aboca l'enamorament queda plasmada ens uns quants moviments senzills, plens d'una indescriptible màgia angelical.

D'altra banda, és aterradorament bell el mode en què una lleu ombra, un personatge esmunyedís, freturós de llum, mig amputat, s'interposa entre els protagonistes. Els allunya, pretén donar-los potser una forma massa definida, fer que coneguen l'altre tan bé que acaben perdent-se a si mateixos. Ells lluiten; plens de ràbia intenten deslliurar-se de tot el que els és imposat. Busquen la puresa de l'amor que van creure trobar a l'esguard del seu company el primer cop que es van saber enamorats. I malgrat que la força de l'adversitat és tan poderosa i devastadora com la corrent d'un riu brau, i malgrat que el seu abisme és tan gran i obscur com l'univers, continuen combatent-la.

S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.
S'abracen, es separen, cauen i s'ajuden a alçar-se.

Però tot i que fan sempre el mateix, els seus moviments no es tornen mai mecànics o buits. Al contrari que el que els intenta separar, són pura passió i humanitat.

dimecres, 19 d’agost de 2009

"Fuera de los suspiros"



De los suspiros sale poco,
pero no de la pena; ya me he sacudido eso
antes de la agonía; el espíritu crece,
olvida y llora;
poco surge, se prueba y sabe bien;
no todo puede desilusionar;
debe haber alguna certeza, que sea loada,
si no es de amar bien, entonces, no,
y eso es verdad tras perpetuas derrotas.

Después de tal lucha, como saben los más débiles,
hay algo más que morir;
olvidar los grandes dolores, restañar la herida,
dolerá demasiado tiempo,
sin pena alguna por dejar a la mujer esperando
por su soldado, manchado de palabras vertidas,
que suelta sangre tan acre.

Fuera eso bastante, bastante para suavizarr el dolor,
sintiendo pesadumbre cuando ésta se malgasta,
la que me hacía feliz, bajo el sol,
y que cuando dormía me hacía soñar,
cuán feliz era mientras duró,
vaguedad suficiente y multitud de dulces engaños,
las palabras vacías podían soportar tanto sufrir
y curarme los males.

Fuera eso suficiente, hueso, sangre y nervio,
estrujado el cerebro, la bien formada cintura,
buscando a tientas materia bajo el plato del perro,
se debería curar al hombre dela perturbación,
ya que cuanto hay que dar ofrezco:
migas, granero y ronzal.



Out of the sighs.

Dylan Thomas.

Espere haver fixat, definitivament, tot l'anterior per poder emprendre un nou "d'ara en avant". Feina que per cert, no és gens senzilla.

dijous, 6 d’agost de 2009

"Faci el favor de pujar."


"Cal estar sol per poder experimentar l'alegria que provoca la presència de la persona estimada."

Era difícil però el problema no era aquest.
El meu error va ser l'afany per protegir-me de quelcom que desitjava.
El teu error va ser adoptar la postura de salvador de l'adolescent prometedora i desorientada.

Vam preferir no parlar-ne, vam preferir passejar pel nostre barri favorit de la ciutat buscant cartells amb lletres taronja fluorescent que ens feiem somiar, vam preferir asseure'ns a prendre un café en aquella franquicia americana que tan boig et torna per llegir poesia en veu baixa, vam preferir parlar del que era l'amor per nosaltres o besar-nos en un parc públic. I aquell silenci ens fa ara cridar; ara que no ens podem escoltar.

Ja no sé què fer, ja ni tan sols sé qui ets, ja no sé si algun dia tu i jo vam ser, ja no sé si algun dia serem.
Malgrat tot, t'enyore, t'estime, em sent tan orgullosa de tu com el primer dia. Perquè tu m'has aportat més que ningú amb la seua presència malgrat la teua absència.

L'equilibri entre nosaltres, és impossible.

divendres, 24 de juliol de 2009

"No em permetes que parle del que no conec."


"La que aspira a abrirse camino, la obsesionada por la existencia, la artista, la que quiere ir más lejos."

Sempre m'he sentit atreta per les persones de temperament artístic.
M'ha semblat fascinant la facilitat que tenen per escriure en primera persona, per ballar al bell mig de la plaça pública d'una gran ciutat, per tocar asseguts a les eixides del metro malgrat el fred, per tenir uns expedients espantosos quan la seua capacitat intel·lectual és superior a la de la majoria, per omplir els seus quadres de sexes nuus o per despullar-se en cos i ànima dalt d'un escenari.

La llibertat, l'absència de pudor i la lluita constant per plasmar la realitat social o emocional; això és l'art.
Parlar d'ell però, es fa sovint impossible. Som capaços de reconéixer-lo quan el tenim davant però si intentem descriure'l ens sentim com si haguessim assassinat la persona a qui més estimem.

divendres, 17 de juliol de 2009

Una ciutat és un poema: Viena I.



En nàixer era un d'aquells nens llejos.
Era prim i amb el cos allargassat, no tenia carn tendra per pessigar a les galtes ni a les cuixes, tenia el cap cobert d'uns cabells negres, de tacte semblant al de l'espart i ja el seu nas era aleshores una promesa del que durant la seua adolescència seria el seu pitjor malson.
El seu pare el mirava mentre dormia dins el seu bressol encara a l'hospital i les galtes li enrogien quan buscava la manera de preguntar-li a la seua dona si aquell nen tan lleig era seu.

A l'escola va ser tot una mica més fàcil. Va aprendre ràpidament a seguir les línies de punts, a pintar sense sortir-se'n , a recitar de memòria les taules de multiplicar i els estúpids poemes sobre elefants que prenien el bany a tothora.

Arribà a l'institut amb un futur prometedor i ganes de descobrir qui era. Malaurdament la dones i la vida van irrompre massa prompte a la seua existencia mediocre. Va descobrir que la manera de despassar un sostenidors amb destresa era molt més interessant que l'aparell digestiu dels mamífers. Es va enamorar de Bernhard quan va descobrir que ell també veia en aquell edifici una fàbrica d'autòmates on científics i escriptors sense talent projectaven les seues frustracions intentant alliçonar-lo. Va creure que la ciutat era un poema, i va sortir corrents al carrer per fer-li-ho saber a tothom.

Encara avui el seu pare no li ha perdonat que només acabar l'ensenyament obligatori fugís de casa per trobar-se amb qui realment volia ser. La seua mare, però, li envia sobres de color blau cel amb llargues cartes on li explica la seua mort en vida a la direcció del petit estudi que té llogat a una anciana als afores de Viena, la ciutat de la música.

Els matins d'estiu es lleva matí per arribar amb metro fins a un dels palau dels Augsburg on toca el violoncel enfundat en un estúpid vestit que comprà per a la boda de la seua perfecta germaneta. Allí espera que les adolescents cohibides s'apropen per deixar-li unes monedes a dins la funda i aleshores els somriu. I elles s'hi enamoren. S'enamoren del seu paquet de tabac, de les seues mans enormes, de les milers de partitures composades per ell mateix que té guardades dins d'un calaix, dels seus calçotets de cors que imaginen entortolligats amb el seu propi tanga de floretes després de fer l'amor a la dutxa, de les enrabiades que té quan no troba el comandament a distància de la televisió i la veu és massa forta.

dimecres, 8 de juliol de 2009

"Sed mujeres, seguid siendo mujeres, convertíos en mujeres!"



" Recordaré toda mi vida a aquellas mujeres que tenían la regla y cuya sangre les resbalaba por las piernas sin que pudieran limpiarse porque les estaba prohibido dejar su puesto, ni siquiera por un minuto. O, cuando hacía demasiado calor, esas mujeres que se veían obligadas a quitarse las camisas y a quedarse en sujetador, lo que encima era considerado una provocación por los hombres. Hoy sigue siendo así, por eso estoy preparada para volver a empezar."


Barbara Koster.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Oh benvinguts...

A les portes de la joventut, gaudint i patint encara les últimes tempestes del mar de dubtes que és l'adolescència, comence a saber qui vull ser.

He après tot allò que sé d'aquells que no pretenien alliçonar-me, d'aquells a qui he escoltat per plaer i per amor; filla de tots ells sé que sóc.
He sabut fer nàixer en mi un esperit crític que ha sigut blanc d'humiliacions, burles o paraules estúpides que només m'han fet més forta; odie i estime amb la major intensitat possible.
He sentit durant molts anys a progres que no suporte pronunciar paraules com "llibertat" i "igualtat" mentre vivien sense fer el mínim esforç per fer-nos lliures i iguals; sort que no els vaig escoltar.
He somiat durant molts anys amb que algun dia podria arribar lluny com qui somia de petit arribar fins la Lluna amb l'única ajuda d'una escala; avui sé que en sóc capaç.

Amb l'única pretensió d'aclarir els meus pensaments i de compartir inquietuds, obri avui les portes el que ha sigut els meu refugi durant molts anys. Allà on m'he amagat de la indiferència, de la ingnorància, de les banalitats i de tot allò que em vulgues convertir en quelcom que jo no escollís ser. És d'aquesta manera que avui us done la benviguda a l'Hotel Resistència.