dijous, 6 d’agost de 2009

"Faci el favor de pujar."


"Cal estar sol per poder experimentar l'alegria que provoca la presència de la persona estimada."

Era difícil però el problema no era aquest.
El meu error va ser l'afany per protegir-me de quelcom que desitjava.
El teu error va ser adoptar la postura de salvador de l'adolescent prometedora i desorientada.

Vam preferir no parlar-ne, vam preferir passejar pel nostre barri favorit de la ciutat buscant cartells amb lletres taronja fluorescent que ens feiem somiar, vam preferir asseure'ns a prendre un café en aquella franquicia americana que tan boig et torna per llegir poesia en veu baixa, vam preferir parlar del que era l'amor per nosaltres o besar-nos en un parc públic. I aquell silenci ens fa ara cridar; ara que no ens podem escoltar.

Ja no sé què fer, ja ni tan sols sé qui ets, ja no sé si algun dia tu i jo vam ser, ja no sé si algun dia serem.
Malgrat tot, t'enyore, t'estime, em sent tan orgullosa de tu com el primer dia. Perquè tu m'has aportat més que ningú amb la seua presència malgrat la teua absència.

L'equilibri entre nosaltres, és impossible.

3 comentaris:

  1. Anna, estimada i apreciada Anna. La primera frase és tan certa com l'amor en sí. És difícil poder explicar que hi sents fins a que ja no ho tens.


    Mai sabràs el que és la meua absència. T'estime.

    ResponElimina
  2. Un plaer passar pel teu blog. Escriusamb tant sensibilitat que transmets molt.
    Una forta abraçada des de Barcelona cap a València pera tu.

    ResponElimina