divendres, 24 de juliol de 2009

"No em permetes que parle del que no conec."


"La que aspira a abrirse camino, la obsesionada por la existencia, la artista, la que quiere ir más lejos."

Sempre m'he sentit atreta per les persones de temperament artístic.
M'ha semblat fascinant la facilitat que tenen per escriure en primera persona, per ballar al bell mig de la plaça pública d'una gran ciutat, per tocar asseguts a les eixides del metro malgrat el fred, per tenir uns expedients espantosos quan la seua capacitat intel·lectual és superior a la de la majoria, per omplir els seus quadres de sexes nuus o per despullar-se en cos i ànima dalt d'un escenari.

La llibertat, l'absència de pudor i la lluita constant per plasmar la realitat social o emocional; això és l'art.
Parlar d'ell però, es fa sovint impossible. Som capaços de reconéixer-lo quan el tenim davant però si intentem descriure'l ens sentim com si haguessim assassinat la persona a qui més estimem.

divendres, 17 de juliol de 2009

Una ciutat és un poema: Viena I.



En nàixer era un d'aquells nens llejos.
Era prim i amb el cos allargassat, no tenia carn tendra per pessigar a les galtes ni a les cuixes, tenia el cap cobert d'uns cabells negres, de tacte semblant al de l'espart i ja el seu nas era aleshores una promesa del que durant la seua adolescència seria el seu pitjor malson.
El seu pare el mirava mentre dormia dins el seu bressol encara a l'hospital i les galtes li enrogien quan buscava la manera de preguntar-li a la seua dona si aquell nen tan lleig era seu.

A l'escola va ser tot una mica més fàcil. Va aprendre ràpidament a seguir les línies de punts, a pintar sense sortir-se'n , a recitar de memòria les taules de multiplicar i els estúpids poemes sobre elefants que prenien el bany a tothora.

Arribà a l'institut amb un futur prometedor i ganes de descobrir qui era. Malaurdament la dones i la vida van irrompre massa prompte a la seua existencia mediocre. Va descobrir que la manera de despassar un sostenidors amb destresa era molt més interessant que l'aparell digestiu dels mamífers. Es va enamorar de Bernhard quan va descobrir que ell també veia en aquell edifici una fàbrica d'autòmates on científics i escriptors sense talent projectaven les seues frustracions intentant alliçonar-lo. Va creure que la ciutat era un poema, i va sortir corrents al carrer per fer-li-ho saber a tothom.

Encara avui el seu pare no li ha perdonat que només acabar l'ensenyament obligatori fugís de casa per trobar-se amb qui realment volia ser. La seua mare, però, li envia sobres de color blau cel amb llargues cartes on li explica la seua mort en vida a la direcció del petit estudi que té llogat a una anciana als afores de Viena, la ciutat de la música.

Els matins d'estiu es lleva matí per arribar amb metro fins a un dels palau dels Augsburg on toca el violoncel enfundat en un estúpid vestit que comprà per a la boda de la seua perfecta germaneta. Allí espera que les adolescents cohibides s'apropen per deixar-li unes monedes a dins la funda i aleshores els somriu. I elles s'hi enamoren. S'enamoren del seu paquet de tabac, de les seues mans enormes, de les milers de partitures composades per ell mateix que té guardades dins d'un calaix, dels seus calçotets de cors que imaginen entortolligats amb el seu propi tanga de floretes després de fer l'amor a la dutxa, de les enrabiades que té quan no troba el comandament a distància de la televisió i la veu és massa forta.

dimecres, 8 de juliol de 2009

"Sed mujeres, seguid siendo mujeres, convertíos en mujeres!"



" Recordaré toda mi vida a aquellas mujeres que tenían la regla y cuya sangre les resbalaba por las piernas sin que pudieran limpiarse porque les estaba prohibido dejar su puesto, ni siquiera por un minuto. O, cuando hacía demasiado calor, esas mujeres que se veían obligadas a quitarse las camisas y a quedarse en sujetador, lo que encima era considerado una provocación por los hombres. Hoy sigue siendo así, por eso estoy preparada para volver a empezar."


Barbara Koster.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Oh benvinguts...

A les portes de la joventut, gaudint i patint encara les últimes tempestes del mar de dubtes que és l'adolescència, comence a saber qui vull ser.

He après tot allò que sé d'aquells que no pretenien alliçonar-me, d'aquells a qui he escoltat per plaer i per amor; filla de tots ells sé que sóc.
He sabut fer nàixer en mi un esperit crític que ha sigut blanc d'humiliacions, burles o paraules estúpides que només m'han fet més forta; odie i estime amb la major intensitat possible.
He sentit durant molts anys a progres que no suporte pronunciar paraules com "llibertat" i "igualtat" mentre vivien sense fer el mínim esforç per fer-nos lliures i iguals; sort que no els vaig escoltar.
He somiat durant molts anys amb que algun dia podria arribar lluny com qui somia de petit arribar fins la Lluna amb l'única ajuda d'una escala; avui sé que en sóc capaç.

Amb l'única pretensió d'aclarir els meus pensaments i de compartir inquietuds, obri avui les portes el que ha sigut els meu refugi durant molts anys. Allà on m'he amagat de la indiferència, de la ingnorància, de les banalitats i de tot allò que em vulgues convertir en quelcom que jo no escollís ser. És d'aquesta manera que avui us done la benviguda a l'Hotel Resistència.