divendres, 24 de juliol de 2009

"No em permetes que parle del que no conec."


"La que aspira a abrirse camino, la obsesionada por la existencia, la artista, la que quiere ir más lejos."

Sempre m'he sentit atreta per les persones de temperament artístic.
M'ha semblat fascinant la facilitat que tenen per escriure en primera persona, per ballar al bell mig de la plaça pública d'una gran ciutat, per tocar asseguts a les eixides del metro malgrat el fred, per tenir uns expedients espantosos quan la seua capacitat intel·lectual és superior a la de la majoria, per omplir els seus quadres de sexes nuus o per despullar-se en cos i ànima dalt d'un escenari.

La llibertat, l'absència de pudor i la lluita constant per plasmar la realitat social o emocional; això és l'art.
Parlar d'ell però, es fa sovint impossible. Som capaços de reconéixer-lo quan el tenim davant però si intentem descriure'l ens sentim com si haguessim assassinat la persona a qui més estimem.

2 comentaris:

  1. Molts artistes són (som) tímids i l'art és una forma de sublimar-ho. Sobretot, entre els escriptors.

    Per tenir coses realment interessants a dir has de ser més cap endins que cap enfora, d'això n'estic convençut.

    M'ha encantat el final, certament l'art no es pot descriure, s'ha de sentir; molt ben trobat.

    ResponElimina
  2. Sí, Anna, molt ben trobat. L'art és subjectiva, com tot en aquesta vida, per exemple; jo sé que per a tu sóc perfecta, però també sé que no tot el mòn me veu de la mateixa manera.
    Ara deveres, m'agrada com escrius i molt.

    ResponElimina