divendres, 17 de juliol del 2009

Una ciutat és un poema: Viena I.



En nàixer era un d'aquells nens llejos.
Era prim i amb el cos allargassat, no tenia carn tendra per pessigar a les galtes ni a les cuixes, tenia el cap cobert d'uns cabells negres, de tacte semblant al de l'espart i ja el seu nas era aleshores una promesa del que durant la seua adolescència seria el seu pitjor malson.
El seu pare el mirava mentre dormia dins el seu bressol encara a l'hospital i les galtes li enrogien quan buscava la manera de preguntar-li a la seua dona si aquell nen tan lleig era seu.

A l'escola va ser tot una mica més fàcil. Va aprendre ràpidament a seguir les línies de punts, a pintar sense sortir-se'n , a recitar de memòria les taules de multiplicar i els estúpids poemes sobre elefants que prenien el bany a tothora.

Arribà a l'institut amb un futur prometedor i ganes de descobrir qui era. Malaurdament la dones i la vida van irrompre massa prompte a la seua existencia mediocre. Va descobrir que la manera de despassar un sostenidors amb destresa era molt més interessant que l'aparell digestiu dels mamífers. Es va enamorar de Bernhard quan va descobrir que ell també veia en aquell edifici una fàbrica d'autòmates on científics i escriptors sense talent projectaven les seues frustracions intentant alliçonar-lo. Va creure que la ciutat era un poema, i va sortir corrents al carrer per fer-li-ho saber a tothom.

Encara avui el seu pare no li ha perdonat que només acabar l'ensenyament obligatori fugís de casa per trobar-se amb qui realment volia ser. La seua mare, però, li envia sobres de color blau cel amb llargues cartes on li explica la seua mort en vida a la direcció del petit estudi que té llogat a una anciana als afores de Viena, la ciutat de la música.

Els matins d'estiu es lleva matí per arribar amb metro fins a un dels palau dels Augsburg on toca el violoncel enfundat en un estúpid vestit que comprà per a la boda de la seua perfecta germaneta. Allí espera que les adolescents cohibides s'apropen per deixar-li unes monedes a dins la funda i aleshores els somriu. I elles s'hi enamoren. S'enamoren del seu paquet de tabac, de les seues mans enormes, de les milers de partitures composades per ell mateix que té guardades dins d'un calaix, dels seus calçotets de cors que imaginen entortolligats amb el seu propi tanga de floretes després de fer l'amor a la dutxa, de les enrabiades que té quan no troba el comandament a distància de la televisió i la veu és massa forta.

11 comentaris:

  1. Perquè com deia Nietzsche, "alguns nèixen pòstumament" :)

    ResponElimina
  2. Neixen sense accent, també. Perdó! :S xDDD

    ResponElimina
  3. M'ha semblat un text fascinant... El tornaré a llegir més endavant amb més calma, però si és teu, felicitats.

    ResponElimina
  4. Tampoc tinc cap interés en ser objectiu, i menys amb tu :)

    Amés, per ser objectiu, hauria de ser un objecte... :P

    Ja parlarem, però sàpigues que sempre et llegisc (K)

    ResponElimina
  5. Anna, m'agrada moltissim, ho he llegit al mateix temps que escoltava a lluis llach i ha sigut tot molt romàntic. Estàs feta tota una artisteh.

    ResponElimina
  6. “Va descobrir que la manera de despassar un sostenidors amb destresa era molt més interessant que l'aparell digestiu dels mamífers. Es va enamorar de Bernhard quan va descobrir que ell també veia en aquell edifici una fàbrica d'autòmates on científics i escriptors sense talent projectaven les seues frustracions intentant alliçonar-lo. Va creure que la ciutat era un poema, i va sortir corrents al carrer per fer-li-ho saber a tothom.”

    Noia, si amb 17 anys, ja ets capaç d’escriure paràgrafs com aquest —m’ha encantat— i ets capaç de citar a Thomas Bernhardt... Sobretot, continua escrivint, però no t’ho creguis mai, perquè mai se n’acaba d’aprendre del tot.

    No podries pas concretar-me on Bernhard diu concretament aquesta frase dels autòmats? L’austríac també és un autor que a mi m’agrada i m’interessa, i la seva em sembla una gran definició del què massa sovint és l’escola i la universitat.

    ResponElimina
  7. Ui "concretar-me on Bernhardt diu concretament", aghsss...perdó per la repetició "concreta" innecessària...

    ResponElimina
  8. Gràcies per les floretes, Òscar però tot i que sé que no escric malament (tampoc em posaré ara hipòcrita) també sé que em falta molt per aprendre (per sort! què faria si no?!).

    Això de Bernhard no és exactament literal, però és el que explica a un dels seus relats autobiogràfics, El sòtan. Per mi és sense cap dubte, el més interessant dels cinc però és tan indispensable com la resta per poder comprednre qui va ser Bernhard i per què. Ara fa poc l'editorial Anagrama ha tret en un sol llbire tots aquestos relats, si no els has llegit, et recomane aquesta edició tot i que és una mica cara (jo no me'n vaig poder resistiiiiiiir!!).

    L'única cosa literal, que no sabia com citar al text però no tinc cap problema en fer-ho, és això de "una ciutat és un poema". és un poema de Charles Bukowski.

    Espere haver-te ajudat. :)

    ResponElimina
  9. Eh, tu! Sí, tu, la que mira excéptica el monitor de l'ordinador, quan torne et cridaré, serà una de les primeres coses que faça, val? jo també et trobaré molt a faltar. Faré fotos, moltes, i després et donaré per cul amb elles (obviament no literalment). T'estime.

    ResponElimina
  10. Vaja, saps que sóc Clàudia, no? Es que no recordava que estava al compte de mon pare, i ara el de donar per cul sona terriblement mal.

    ResponElimina